Història
En acabar la guerra civil, el 1939, les forces democràtiques d’esquerres es van veure obligades a exiliar-se o passar a la clandestinitat. El règim franquista va continuar amb la repressió iniciada en esclatar la revolta militar en les zones que ocupava, afusellant i empresonant els oponents i aconseguint neutralitzar les organitzacions polítiques que havien defensat la Repúbica. Enmig del terror i la misèria, els pocs afiliats del PSOE que aconseguien trobar-se i reconèixer-se, reiniciaven els fils d’uns contactes que s’anirien afirmant a poc a poc.
El PSOE estava organitzat a l’interior d’Espanya en les presons, camps de concentració i de treball, en les grans ciutats i a través de la guerrilla. D’altra banda, també existia l’organització en l’exili, sobretot a França, on es van celebrar els congressos del PSOE i de la UGT durant la dictadura. El PSOE, molt delmat per la repressió, sense recursos econòmics i amb grans divergències entre l’interior i l’exili, perdrà terrè polític a Espanya, en benefici d’altres organitzacions polítiques, com el PCE o CC.OO. Fins a 1972, als membres del PSOE que van quedar a Espanya ni tan sols se’ls va permetre votar als congressos del partit. Existia confusió, falta de coordinació, absència de consens ideològic i programàtic, i un conflicte creixent entre els dirigents de l’interior i els de l’exili pel que fa a les estratègies i tàctiques.
El procés de renovació socialista es confirmaria i ratificaria en el XIII Congrés Federal (octubre de 1974), celebrat a Suresnes, als afores de París, on Felipe González Márquez seria nomenat Primer Secretari del partit.
El PSOE a València
Acabada la guerra civil, el PSOE de València es va reorganitzar en la clandestinitat, mantenint contacte amb l’adreça en l’exili. En 1946 es reorganitzaria novament el PSOE a València, reprenent-se els contactes amb els pobles de la província, concentrant-se l’activitat en el suport i ajuda als militants que eixien de les presons, la difusió de propaganda, la confecció de documentació falsa. El nexe d’unió amb l’adreça de Madrid com amb la del País Basc va ser la figura d’importants dirigents com Ramón Rubial, Gerardo Sanjuàn i José Calvo. No obstant açò, l’augment del pes de l’adreça en l’exili va motivar l’assistència dels dirigents valencians als congressos i reunions que es van celebrar a Toulousse.
Si des de la fi de la guerra civil el PSOE valencià s’havia mantingut tancat, a partir de 1970 s’iniciarà una obertura de l’organització a nous militants. La diferència generacional i les diferències internes faran que el sector més jove actue pel seu compte, i s’organitze amb una certa independència, mantenint connexió amb Agustín Soriano i Elías Mauriño, els renovadors del PSOE, que ja lideren entre altres, Felipe González, Alfonso Guerra, Nicolás Redó, Enrique Múgica etc., i que prendran contacte amb la Federació Valenciana rebent una molt bon acolliment per part dels joves i una actitud d’una certa reticència per part dels més veterans, els qui ni tan sols van assistir al XII Congrés Federal en l’exili
El Partit Socialista Valencià i el Partit Socialista del País Valencià
A principis dels anys seixanta es va crear a València el Partit Socialista Valencià (PSV), l’origen del qual es troba a la Universitat de València, on un grup d’estudiants decidiran organitzar-se i promoure la consciència nacionalista en l’àmbit universitari, per a posteriorment estendre-la per les comarques del País. La declaració de principis del partit assenyalava que el PSV “aspira a integrar les classes treballadores valencianes en la lluita contra el capitalisme i l’opressió nacional”. El PSV va mantenir contactes amb la resistència nacionalista de Catalunya, amb el Moviment Socialista de Catalunya i amb altres organitzacions.
El PSV s’havia creat en un moment en què pràcticament no existien partits -a excepció del PCE-, ocupant l’espai nacionalista i socialista, cosa que, unida al progressiu gir a l’esquerra de la Universitat de València després de maig de 1968, serà motiu de confrontació i crisi en el PSV, i la principal causa de la seua posterior desaparició. Coincidint amb la desaparició del PSV, i el declivi del SDEUV, es produirà la radicalització del moviment socialista al llarg de 1975, la qual cosa va provocar massives incorporacions al PSOE renovat de València, igual que també va succeir amb el Partit Socialista Popular, vinculat als professionals i a la universitat, i el PSPV, que havia anat ocupant l’espai socialista nacionalista i prenent cada vegada més protagonisme en la societat.
Fins a 1976 no es van constituir formalment les agrupacions locals, i és a partir d’este moment quan es manifesta tota la voluntat política del PSOE per a eixir a la llum i organitzar-se obertament. Al febrer de 1976 el PSOE estava present en vint-i-tres municipis de València (la major part a l’Horta i la Ribera). L’expansió del PSOE a València va ser lenta des de 1975 fins al començament de 1977, iniciant-se un ascens en els mesos immediats a les eleccions generals de juny de 1977. La Federació Socialista Valenciana va celebrar el seu congrés els dies 12 i 13 de febrer de 1977 a Burjassot. València havia aconseguit que un dels seus militants, Josep Lluís Albinyana, entrara a formar part de l’Executiva Federal, i dos més, Enrique Sapena i Justo Martínez Amutio, al Comitè Federal. La correlació de forces del partit va fer que no existira un líder clar en la federació, de manera que es va triar una adreça col·legiada formada per Manuel del Ferro, Joan Pastor i Joan Lerma. La nova executiva es va encarregar d’elaborar les llistes i d’organitzar les eleccions generals de juny de 1977. Així mateix es va dedicar intensament a implantar les noves agrupacions locals i a augmentar la militància per tota la província. El PSPV participarà en la creació tant del Consell Democràtic del País Valencià com d’altres plataformes democràtiques.
El XXVII Congrés Federal del PSOE, celebrat a Madrid (desembre de 1976), va acordar en una de les seues resolucions la creació de federacions de nacionalitat o regió, amb àmplia autonomia, que es dotarien d’una organització pròpia. És en este context que es va crear la Federació Socialista del País Valencià, i es va anunciar la celebració de l’I Congrés Socialista del País Valencià.