Història
Les eleccions autonòmiques de 1995 van suposar la primera victòria electoral del Partit Popular (PP), la qual cosa va provocar que el PSPV-PSOE es convertira en el principal partit de l’oposició a pesar de que va apostar en la seua campanya electoral per una ferma ampliació de l’Estat del Benestar i la creació d’ocupació. No obstant açò, la crisi econòmica que va afectar a Espanya al començament dels 90 i el desgast del govern del PSOE de Felipe González a Madrid van provocar un canvi de tendència política en les nombroses autonomies que van celebrar eleccions autonòmiques en 1995.
La primera legislatura (1995-1999) va estar caracteritzada fonamentalment per dos aspectes: una política d’oposició cada vegada menys visible a causa de l’escassa difusió de la mateixa en els mitjans de comunicació, (amb un control ferri per part del nou govern del PP); i també per un procés de reestructuració interna del partit que va provocar que l’atenció política es centrara quasi exclusivament en qüestions internes fins a l’any 2000. Aquest procés de reestructuració en el si del PSPV-PSOE va ser paral·lel al del PSOE a tot l’estat. La no renovació en el càrrec de secretari general del PSOE de Felipe González va significar l’arribada a la secretària general de Joaquín Almunia en un moment complex, ja que el PSOE no solament havia abandonat el govern central per primera vegada des de 1982, sinó que a més havia perdut la presidència de nombroses autonomies.
A més, aquest procés de reestructuració significava iniciar un procés de renovació de càrrecs, tant a nivell federal com les diferents federacions, aprofundint més en les qüestions internes del partit. Així, al País Valencià, es va celebrar el VIII Congrés del PSPV-PSOE al juliol del 1997, el conegut com a “Congrés de la Politècnica”. El secretari general Joan Lerma va manifestar llavors la seua intenció de no tornar a presentar-se i, en una renyida votació, Joan Romero es va convertir en el nou secretari general del partit.
La nova Comissió Executiva Nacional va ser ampliada per decisió del Comitè Nacional de novembre del mateix any, amb la novetat que, a més es van introduir les eleccions primàries dins del partit. Així els candidats a President del Govern, a President de la Generalitat i a alcaldes de les principals poblacions serien a partir de llavors triats per tota la militància. Com a candidats de la Generalitat Valenciana es presentaren el secretari general, Joan Romero; l’exministre d’Interior, Antoni Asunción, i la que va ser alcaldessa de València i presidenta de la Diputació, Clementina Ródenas. Joan Romero va eixir guanyador d’aquests comicis i proclamat candidat a President de la Generalitat. No obstant les diferències internes continuaven i setmanes abans de les eleccions autonòmiques del 1999, Joan Romero va presentar la dimissió al Comitè Nacional. Es va nomenar una Comissió Gestora i Antoni Asunción es va convertir en el nou candidat a la presidència de la Generalitat.
Malgrat tot, el PSPV-PSOE es va presentar a les eleccions amb un important programa electoral que va estructurar en sis punts. El primer pretenia enfortir al govern de la Generalitat Valenciana, amb la idea d’un federalisme cooperatiu i solidari, que significava apostar per un nou model de finançament de les comunitats autònomes. També s’assenyalava la necessitat de debatre la reforma del Senat i de l’Estatut d’Autonomia. El segon i tercer punt reflexionava sobre un nou estil de política, fent referències als joves, als majors, a la família i a la solidaritat exterior. Els següents aspectes marcaven la posició del partit pel que fa a l’economia: infrastructuras, ocupació, creixement estable i desenvolupament sostenible, el camp i el turisme; pel que fa als serveis públics, que els definia com a universals i eficients, i que desenvolupava la tasca que un govern d’esquerres havia de fer en sanitat, educació i política cultural; i pel que fa a l’administració de les ciutats. No obstant açò, el PP va revalidar la presidència a causa perque els problemes interns encara eren evidents i havien dificultat notablement els problemes d’oposició durant el primer any de legislatura.
Al setembre del 1999 es va celebrar a València un nou Congrés Extraordinari en el qual Joan Ignasi Pla va ser triat Secretari General, però atès que la inestabilitat continuava va posar el seu càrrec a la disposició de l’Executiva Federal intentant cercar una eixida al conflicte d’inestabilitat interna que patia el PSPV-PSOE. Un problema que va quedar solucionat quan, un any després, al setembre del 2000, un nou Congrés triava, per segona vegada com a secretari general al diputat Joan Ignasi Pla, qui va dirigir el PSPV-PSOE fins a octubre de 2007, després de dues derrotes electorals (2003 i 2007) i després d’haver presentat una moció de censura contra el president de la Generalitat, Francisco Camps, sense que aquesta arribara a prosperar. No obstant açò, va ser destacable l’èxit del seu important esforç per a estabilitzar el partit, consensuar les posicions de les diferents sensibilitats i aconseguir una oposició unida capaç de tornar a convertir-se en el referent de l’esquerra valenciana.
Després de la seua renúncia, la direcció del PSPV-PSOE va crear una gestora presidida per Joan Lerma fins a la celebració del XI Congrés Nacional del partit, celebrat a la fi de setembre de 2008 a València, del que va eixir triat secretari general dels socialistes valencians, Jorge Alarte, després d’enfrontar-se a la candidatura liderada per l’alcalde de Morella, Ximo Puig. La lluita contra la corrupció i el canvi de l’estructura comarcal del partit per una estructura provincial van ser les característiques principals de la direcció de Jorge Alarte, qui no obstant açò, i malgrat els nombrosos casos de corrupció relacionats amb el Partit Popular que va aconseguir portar als tribunals, no va poder recuperar la presidència de la Generalitat a les eleccions autonòmiques de maig de 2011.
Per aquest motiu i després de la finalització del seu mandat, el XII Congrés Nacional del partit, celebrat a Alacant al març de 2012, va designar com a nou secretari general del PSPV-PSOE a Ximo Puig, qui va vèncer enfront de la candidatura encapçalada per Jorge Alarte. El llavors alcalde de Morella es convertia així en el nou secretari general del PSPV amb la tasca de recuperar “la dignitat i la vergonya” de la Generalitat a les mans d’un govern socialista, progressista i centrat en les persones més enllà del amiguisme i dels casos de corrupció. Dos anys després de la seua elecció com a secretari general, i després de la seua ferma aposta per recuperar la democràcia i la confiança de la ciutadania en la política, Ximo Puig va impulsar el primer procés de primàries obertes a la ciutadania en tota Espanya per a l’elecció del nou candidat a la presidència de la Generalitat. Uns comicis en els quals va ser triat com a candidat socialista enfront de la candidatura encapçalada per Toni Gaspar, amb el suport no solament dels militants socialistes, sinó també dels de nombrosos ciutadans disposats a recolzar l’alternativa que representa Ximo Puig.
